El 21 de juny és el dia de l’Esclerosi Lateral Amiotrófica (ELA).
També és el Dia de la Música. Desconec qui va ocupar primer l’efemèride i
si la coincidència de dates respon a algun tipus de casuística. Però
sense intenció de frivolitzar sobre aquesta greu malaltia, la casualitat
fa que en ambdós casos s’hagi de parlar de malalts, cures, tractaments i
esperances de vida. Perquè les escoles de música municipals catalanes
estan tocades i perquè van usar el dia 21 per fer-ho saber amb un acte
reivindicatiu davant la seu de la Generalitat, tot i que costa que els
docents es mullin públicament per por a perdre la feina. Afortunadament
la forta cultura pedagògica del país fa que l’ensenyament musical i
artístic sigui un malat amb una salut de ferro però ara més que mai
necessita que algú li digui amb quines dificultats s’haurà d’enfrontar a
partir d’ara i quin paper social li deixaran tenir. La tendència cap a
la privatització d’una potent xarxa d’uns 170 centres públics que ha
trigat més de 30 anys en consolidar-se i que ara està patint les
conseqüències d’una forta retallada en les subvencions públiques podria
significar que només la gent amb recursos accedeixi als estudis
artístics. Sí, com en altres èpoques.
L’
Associació Catalana d’Escoles de Música
(ACEM), en boca del seu vicepresident Carles Farràs, porta des del mes
de gener denunciant a través dels mitjans la situació d’incertesa què
viuen els centres des que el Departament d’Educació va confirmar que hi
hauria una reducció de les subvencions per al curs que tot just s’acaba i
amb efectes retroactius. Això vol dir que els ajuntaments rebrien menys
diners dels previstos quan ja havien fet tota la despesa econòmica i
planificat el curs amb uns altres pressupostos. En total la retallada en
els darrers dos anys ha acabat essent del 61% i pel següent curs la
Generalitat encara no ha donat cap indicació de com anirà la cosa - el
gener es sabrà -, però es preveuen més tisorades. “No tenim més remei
que adaptar-nos al que hi ha però el que ens mata és la incertesa”,
declarava Farràs als
“Matins” de TV3. A
Catalunya Ràdio,
en canvi, denunciava la falta de diàleg amb la consellera Rigau, que
segons ells decideix aplicar retallades sense un consens amb els docents
ni els usuaris.
Sense la possibilitat de planificar és impossible consolidar un model
pedagògic que en el cas de les escoles de música és encara més
particular pel fet de ser ensenyaments no reglats, encara que
regulats.
És cada ajuntament el que ha d’apostar per un sistema propi i això
necessita d’una gran implicació del professorat corresponent. Aquesta
flexibilitat permet una cosa molt interessant: adaptar el model l’escola
a les singularitats de cada municipi. I quan hi ha ganes de fer-ho bé,
els resultats poden fer admirables. Que li preguntin als mestres
d’escoles punteres com són l’
Escola de Música-Cente de les Arts de L’Hospitalet de Llobregat (creada el 2005) i l’
Escola Municipal de Música de Mataró
(formada el 2009), que han fet un gran treball de cohesió social
mitjançant la música. Ambdues aposten per implicar a tots els barris de
la ciutat, alguns d’ells marginals com La Florida o Collblanc a
L’Hospitalet, amb programes innovadors, fent que sigui l’escola qui es
desplaci i es distribuiexi territorialment, incidint en l’aprenentatge
de la música mitjançant la pràctica i la pedagogia de grup, establint
col·laboracions amb altres entitats, realitzant concerts per tota la
ciutat, etc. A L’Hospitalet tenen la sort que el consistori i el regidor
d’educació recolzen totalment el projecte, però en el cas de Mataró el
canvi de govern el 2011 (PSC-PM van perdre la majoria a favor de CiU) i
l’arribada d’un nou regidor ha canviat les perspectives de l’escola.
El de Mataró és potser el cas més escandalós i exemple del futur que
poden tenir molts centres, futur condicionat per una situació de crisi
econòmica que resulta ser l’excusa perfecta per tirar endavant idearis
polític neoliberals. Després de tres anys de feina en què s’ha aixecat i
començat a consolidar un ambiciós projecte d’escola de música amb
voluntat integradora i democratitzadora de l’ensenyament artístic, la
seva continuïtat perilla amb la destitució fa mesos del que era el seu
director Ignasi Gómez. A data d’avui, el professorat encara no té
garantida la seva continuïtat tot i que es continuen negociant i
discutint canvis en l’oferta educativa de l’escola que en alguns casos
poden significar una reducció del 40% del sou.
Segons va denunciar el claustre de professors en roda de premsa i com també ho han fet els usuaris de l’escola des de la pàgina
“Salvem l’EMMM” a facebook,
el nou ajuntament convergent va encarregar un informe de viabilitat del
centre per valor de 8000€ a la Fundació del Liceu, que precisament
representa una manera oposada d’entendre l’ensenyament, de
“conservatori”, enfocada a la professionalització, quan la Diputació de
Barcelona el podia haver fet gratuïtament. En el document s’afirma que a
les classes es navega “en l’especulació pedagògica i la improvisació
permanent” i es menystenen noves idees pedagògiques, precisament les que
pretenen allunyar l’ensenyament d’aquella idea que és una cosa
carrinclona, avorrida i un capritx de classes benestants. Per acabar de
rematar-ho el Liceu, entitat privada que ja gestiona una escola de
música a Mataró, s’ofereix en el mateix document per a dirigir l’escola.
El més greu és que ni la directora de la Fundació, Maria Serrat, ni cap
altre membre han posat un peu a les aules de l’EMMM per a l’elaboració
del text.
Davant d’una situació així és lògic malpensar i creure que darrera
d’aquesta estratègia només hi ha una intenció soterrada de privatitzar
la seva gestió, cosa que respòn a un cert model social, econòmic i
polític. Conservador i poc apassionat amb el paper que juga la música en
la nostra societat. Que són estudis deficitaris? Sí, però necessaris.
“Hi ha nanos que no sabrien ni què és el la música si no fos per una
escola pública”, em comenta un mestre de l’EMCA de L’Hospitalet en una
conversa informal. “A més hi ha una relació molt directa amb l’èxit
escolar. No sabria dir-te si ajuda a que hi hagi menys conflictivitat o
delinqüència, però quan et ve un director d’escola o institut a dir-te
com milloren els nanos és que alguna cosa passa. Amb la música, els nens
guanyen en atenció i els cohesiona moltíssim socialment. A més puja
l’autoestima dels nens de famílies desestructurades, perquè estàs per
ells i aprenen, i això és súper important”.
Sense diners, molts ajuntaments ja han pres la decisió de tancar
escoles. Moltes d’altres acabaran privatitzades i imposant altes quotes
als usuaris. Altres buscaran en l’externalització una forma de
salvar-les o millorar la gestió. L’esperança de revertir la situació
provocada per la retallada en les subvencions és minúscula i ni tan sols
les escoles confien en què la seva pressió tingui algun efecte, però
com diu un dels
profes a l’EMMM, Dani Comas -també guitarrista
de l’escena de jazz comtal i qui m’ha contagiat les ganes d’escriure
sobre aquest tema- només ens queda “denunciar el que està passant”.
Font:
nativa.cat. Escrit el 30/06/2012 per
Olga Ábalos
